dilluns, 27 d’agost de 2007

EL PERQUÈ



El conflicte entre l’església i la classe treballadora, no va ser un esdeveniment exclusiu de la Guerra Civil espanyola de 1936. Aquest conflicte socio-polític ja s’arrossegava des de feia molts anys. Recordem si no, la vaga general de finals del mes de juliol de 1909 a Barcelona, en contra de l’embarcament de tropes destinades a la aventura colonialista espanyola al Marroc. La protesta, que inicialment havia de ser una vaga, degut a una ràpida radicalització esdevingué una revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que es coneixerà com la Setmana Tràgica. Els extremistes més radicals, portats per un anticlericalisme exacerbat es varen dedicar a incendiar esglésies i convents. Un total de 80 edificis religiosos de la ciutat comtal foren pastura de les flames i tres sacerdots foren assassinats.
A Mataró, durant aquella Setmana Tràgica, que avia de ser de celebracions i de disbauxa, ja que va coincidir amb la festa major de les Santes patrones de la ciutat, malauradament també es varen fer sentir les conseqüències de la revolta. Els vaguistes fan tancar tots els comerços. Un grup molt nombrós de persones registren l’hospital on es creu que s’havien amagat un grup de frares fugitius però no els troben. Un altre grup es dirigeix al col·legi de la Coma amb intenció d’incendiar-lo. També es produeix un intent d’incendi al col·legi salesià, que fou avortat per la Guardia Civil.
Aleshores a l’església ja se la acusava d’acostar-se més a la gent rica que no pas a la més necessitada. També se la identificava més amb els estaments polítics més conservadors que s’oposaven a tota reforma social que signifiques una millora per la classe obrera.
Amb la proclamació de la República per l’abril de 1931, malgrat les desavinences politico-religioses existents, va semblà que l’estament religiós volia acostar-se una mica més a les reformes constitucionals republicanes. Però després de les eleccions d’octubre de 1933 en que varen guanyar les dretes (CEDA, Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José Maria Gil Robles), període que va ser anomenat com “La República de Dretes”, va fer marxa enrera en totes les discretes millores adoptades durant el bienni azanyista. És per aquesta raó que les masses obreres de l’època altament polititzades, veiessin als components de l’església com un enemic polític potencialment perillós, que legitimava una política injusta de poders que afavorien descaradament al que més tenia i arraconava sense miraments al que més necessitava. Aquesta postura que s’anava radicalitzant cada vegada més, provocava un clima d’anticlericalisme creixent, que portaria fins l’inevitable enfrontament amb l’església i les dretes més conservadores.
Un exemple de la posició política dels sectors més pròxims a l’església catòlica a la nostra ciutat, el trobem en la publicació local “Lo Pensament Marià” fundat l’abril del 1907 per Joan Bta Parés. La seva publicació es va mantenir malgrat algunes interrupcions, fins el començament de la Guerra Civil.
Aquests tipus de publicacions politico-catòliques, existents a reu del país, es dedicaven molt sovint a desqualificar i a dimonitzar sense miraments totes les aspiracions dels partits d’esquerres i dels obrers per les seves posicions reivindicatives i laiques.
Durant els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, després de què Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, proclames el “Estat Català”, esclatà una revolta popular on també es produïren devastacions d’edificis religiosos, concretament a Mataró, aquest mateix dia a dos quarts d’onze del matí, un grup de deu homes armats amb fusells (sembla ser que eren membres de la FAI) entren a la Basílica de Sta. Maria i després d’amenaçar al Sr. Rector Dr. Josep Samsó i tallar els fils del telèfon comencen a apilonar cadires a l’altar major i les encenen, tot seguit llencen líquid inflamable a diferents altars i els hi calen foc. Provocant danys considerables a l’interior de l’església.

CONSEQÜÈNCIES DE L’INCENDI A SANTA MARIA
EL 6 D’OCTUBRE DE 1934







L’Altar de les Ànimes completament destruït.
Al fons l’altar de Sant Isidre.
(Foto: S. Carreras. Fulls/20 MASMM)





















L’Altar de les Ànimes des de una altre perspectiva.
Es pot veure al costat dret l’altar de la Pietat.
(Foto: S. Carreras. id.)


Aquesta situació provoca que es produeixin atacs directes de la dreta contra l’esquerra hi ha l’inrevés. La tensió va creixent i fa que s’aguditzin els enfrontaments entre els dos fronts polítics sobre els quals es va sustentar en gran part els fonaments polítics i ideològics de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936.
Durant els primers mesos de la Guerra Civil, va ser quant es varen produir els fets mes importants, de tota la història moderna, pel que fa referència a la persecució religiosa a l’Estat espanyol. Els esdeveniments es varen precipitar de tal manera, que allà a on l’alçament va fracassar, l’eufòria dels vencedors es va convertir en una revolució extremista de tal magnitud que ni les autoritats ni les forces d’ordre públic varen ser capaces de controlar la situació.
Però a partir del setembre de 1936, la situació canvia amb la creació dels anomenats Tribunals Populars que suposarà el principi de la fi d’aquells aldarulls incontrolats i de les matances indiscriminades, garantint uns judicis justos. Malgrat que es dictaren algunes sentencies de mort, predominaren les de presó. Més tard, després dels fets de maig de 1937 a Barcelona, es produirà una gran millora de la situació restablint-se el culte públic, i es començarà a posar en llibertat als religiosos empresonats garantint-los la lliure circulació sense ser molestats per les seves conviccions religioses.

LA DESTRUCCIÓ DEL PATRIMONI MATARONÍ

L’ESGLÉSIA DE SANT JOSEP
L’antic edifici de St. Josep, situat al cèntric carrer del mateix nom a Mataró, és una construcció que data del S. XVI, i que fou en la primera etapa convent de monjos Carmelites Descalços fins el 1835, en que va convertir-se en convent de monges de Sta. Teresa, les quals han continuat habitant-lo fins els nostres dies.
El dia 20 de Juliol de 1936 rep la primera envestida revolucionaria. Però no serà fins el dia 31 d’agost quan per ordre de l’Ajuntament es començarà la destrucció sistemàtica de tot el que contenia en aquell moment l’església. Per aquesta tasca es va contractar una brigada de quatre homes pagats pel consistori, que amb dues setmanes en van tenir prou per destruir-ho tot menys dos altars, el del Carme i el del Pilar, perquè en ser de marbre volien fer servir les seves columnes per la construcció d’una glorieta al parc central. També es conservaren diferents elements de marbre per tal d’adaptar-los com a ornaments de jardí. S’arrancà tota la instal·lació elèctrica, i tota la fusta del mobiliari es va apilonar en el centre de l’església per tal de repartir-la entre la beneficència per cremar-la com a llenya. Més tard es farà servir l’església com a garatge municipal.
El dia 5 de novembre s’arrenca de la façana principal de l’església la imatge de pedra de Sant Josep i és transportada fins el magatzem municipal, instal·lat al que fou convent de les monges Benedictines, i es col·loca un cartell al damunt de la porta d’entrada amb la següent inscripció: “Ajuntament de Mataró. Conselleria d’Economia i Treball, Proveïments, Cultura, Sanitat i Agricultura”. El soterrani de l’edifici serà utilitzat com a calabós municipal.








Setembre,1936
Interior de l’església de Sant Josep
(foto: Marià Ribas i Bertran
Fulls nº14 MASMM)










L’ESCOLA I L’ESGLÉSIA DE SANTA ANNA
Durant tot el dilluns dia 20 de juliol de 1936 les portes de l’església de Sta. Anna van romandre tancades a pany i forrellat per ordre del seu rector Mn. Lluís Freixes, per tal de protegir el seu interior de la destrucció i del saqueig.
Però l’endemà, dimarts dia 21, es presentaren a la porta del col·legi uns guàrdies civils acompanyats de civils armats obligant als capellans a desallotjar-lo, i un cop els escolapis van abandonar l’edifici, a l’entrada de la baixada de Sta. Anna es col·loca un cartell a on s’indica “confiscat per la Generalitat de Catalunya”. A les cinc de la tarda és col·locada una bandera de la C.N.T. a la façana principal.
El divendres dia 24 pel matí queda oberta la porta principal. Per la tarda en assabentar-se’n la gent, de què la porta restava oberta, una multitud saqueja l’església i fins i tot s’emporten els objectes que mes els hi agraden cap a casa seva. Tot es tret a l’exterior, esmicolat i apilonat al mig de la Riera si cala foc, muntant-se una foguera on tothom i tira el que va treien de l’interior.
Després la C.N.T. utilitzarà el col·legi com a seu d’aquest sindicat obrer, i col·locarà una bandera a la part més alta de l’edifici. Els sindicats dels pintors i de la construcció s’instal·laran en els soterranis de l’internat. Diumenge dia 26 es pinta un rètol a la paret del col·legi que diu: “Confederació Nacional del Treball”.
L’endemà és arrancada la imatge de pedra de St. Josep de Calassanç de la cantonada que dona a la Riera amb la baixada de Sta. Anna.
El dia següent amb un pic es va acabar de trossejar la resta de l’estàtua i es va tirar a terra la imatge de Sta. Anna que presidia l’entrada de l’església, després, amb un camió es van anar a llençar els trossos de les malaurades imatges al mar.
Per tal de què el col·legi pugui entrar en funcionament el més aviat possible el dia 29 d’agost es crea una junta que es farà càrrec de posar-lo en condicions adaptant una part de l’edifici, convertint-se en la seu de l’Escola Nova Unificada, col·locant-se un rètol a la façana indicant el nom de la nova escola, “Graduades Campalans”.
Sembla ser, que per el seu volum d’edificació i per la seva bona situació, la Conselleria d’Ensenyament va posar molt interès en aprofitar l’edifici per crear una gran escola instal·lant-hi el màxim de serveis possibles. Fins hi tot en el projecte si feia constà la possibilitat modificar l’església per poder-hi construir un museu.
Alguns capellans escolapis es varen inscriure a la F.E.T.E. (Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament), pertanyen a la U.G.T., amb el jurament de no ensenyar religió.
El 6 de gener de 1937 comencen les classes.
Però malgrat que tot semblava agafar una caire de normalitat quotidiana la devastació del col·legi encara continuà durant els començaments del nou any. Es llença pels finestrals de l’aula de dibuix tot el que hi ha en el seu interior. Es destrueix l’oratori particular, les baranes del cor de l’església, i els bancs de l’església son carregats en camions i portats a la Clínica l’Aliança. L’11 de maig es desmunten les pedres de l’altar major i la reixa del Sagrament.
A finals de juliol es fa servir l’església de Sta. Anna com a magatzem refugi pel nou dipòsit de la Companyia d’Electricitat, ja que el dipòsit que la Companyia tenia al carrer Lepanto havia sigut destruït durant el bombardeig del dia 27.
El dia 11 d’agost arriben a Mataró els primers refugiats la majoria dones i nens procedent del nord que fugen de la barbàrie de la guerra. En un primer moment han d’acampar a la Plaça de Sta. Anna dons l’Ajuntament no sap on ubicar-los. Desprès son traslladats al col·legi dels Salesians, fins que es converteix en Hospital de Sang, aleshores, seran traslladats a Sta. Anna.
A començaments de l’any 1938 començaran les obres per adequar espais pels refugiats. Es faran servir per aquest fi els tres pisos de l’antic internat enderrocant tots els envans, per aconseguir d’aquesta manera tres grans naus. Un cop instal·lats, el refugiats forcen portes i fan grans destrosses allà ha on poden accedir. Son tants els problemes que provoquen que l’Ajuntament decideix de tancar el col·legi. Però les destrosses no s’aturaran ja que fan servir tot el que és de fusta per encendre foc. El dia 25 d’abril son trets els pupitres i clausurada l’escola on també si instal·laran mes refugiats. Pel mes d’agost ja seran unes 400 persones allotjades en tot l’edifici.
Els refugiats no abandonaran les escoles fins acabada la guerra, per l’abril de 1939.






Projecte realitzat al 1938, per les futures


Escoles Campalans i pel Museu del Maresme.
( fulls nº29 del M.A.S.M.M)








EL CONVENT DE LES TERESES
L’edifici del convent de les Tereses era una construcció del S. XVII. la primera pedra es col·loca el 18 d’octubre de l’any 1676 en uns terreny situat a les afores de la ciutat anomenat Les Quintanes. El convent fou inaugurat el dia 29 de setembre de 1685 i fou ocupat per una comunitat de monges Carmelites Descalces amb un estricte règim de clausura.
La matinada del dilluns dia 20 de juliol, mentre les turbes es dedicaven a la destrucció del convent mataroní de les Caputxines, cap a les cinc de la matinada es fa arribar un avís al convent de les Tereses, (sembla ser que obeint ordres d’uns forasters que ningú no coneixia i que havien vingut de Badalona, els quals insistien en que el primer que s’havia de cremar era l’església i desprès el convent) on s’ordenava el seu desallotjament immediat per tal d’evitar víctimes entre les monges en l’incendi de l’edifici, que ja s’estava preparant portant feixos de llenya aconseguits en els obradors de pa.
En aquell moment anguniós, les monges van abandonar casa seva en silenci i amb el cap baix, deixant enrera tot el que posseïen sense cap més pertinença que la seva fe. Mentre tant el carrer s’anà omplin de gent per poder veure-les com anaven sortint, uns homes baixaven pel carrer de St. Rafael carregats amb més feixos de llenya.
Un cop totes les monges varen haver sortit, el convent fou immediatament assaltat i saquejat per la multitud mentre s’encenien els primers feixos de llenya col·locats en llocs estratègics per què el foc s’escampes més de pressa. Mentre el convent cremava per tots cantons, van aparèixer un grup de dones disfressades de monges i un home disfressat de capella que es dedicaren a fer tot tipus d’escarni.
Quant aquella mena de festa dantesca s’acabà, un grup molt nombrós de gent es dirigí cap al convent de les monges Benetes que també va corre la mateixa sort.
El dia 5 d’agost de 1936 en compliment d’un acord pres a l’Ajuntament un grup de 23 treballadors entren al convent de les Tereses per tal d’enderrocar-ne l’edifici, i en el seu lloc construir-hi una plaça amb el nom de “Plaça del 19 de Juliol” que un cop acabada la guerra els vencedors després de construir-hi un monument en record dels seus morts, li donaren el nom de “Plaza de los Caidos” i desprès de la dictadura del general Franco se li donarà el nom de “Plaça de les Tereses” que és el que avui encara porta.




















L’incendi del Convent de les Tereses
al 20 de juliol de 1936
(Fotos: Marià Ribas. M.A.S.M.M




EL CONVENT DE LES CAPUTXINES
El convent de les monges Caputxines és un edifici Barroc del S. XVII, i és un dels més característics de la seva època.
Actualment es troba totalment restaurat de les grans destrosses causades per l’incendi provocat pel juliol de 1936.
Les monges que l’habitaven seguien l’ordre seràfic de Sant Francesc d’Assís.
El saqueig i la posterior destrucció del convent es porta a terme el dia 20 de juliol de 1936. com a conseqüència de l’incendi es perden per sempre més uns valuosos quadres i teles datats del segle XVIII i possiblement es tractes d’un dels més importants conjunts pictòrics de la fase més florent d’en Viladomat.
Durant la Guerra, el convent es va fer servir de magatzem municipal. Mes tard, un cop les tropes franquistes s’establiren a la ciutat, es va fer servir l’edifici com a presó pels soldats republicans fets presoners fins el retorn de les monges, malgrat que aquestes varen haver de compartir l’edifici amb els presoners fins el trasllat definitiu d’aquests en d’altres presons de l’estat.




Interior de l’església del
Convent de les Caputxines
després de ser devastat per
l’incendi del Juliol de 1936
(foto: Marià Ribas.
Fulls nº12 M.A.S.M.M.)










ERMITA DE SANT MARTÍ DE MATA
Situada com el seu nom indica a l'antic Veïnat de Mata, queda mol a prop de l'altre ermita que també té aquest veïnat dedicada a Sant Miquel.
És de construcció molt senzilla, d’una sola nau que contenia un altar major datat del segle VXIII, que pel juliol de 1936 fou desmuntat i cremat juntament amb les imatges.
En el lloc on i havia agut el malaurat altar major i, desprès de foradar la teulada per tal de que pogués sortir el fum, es construir una llar de foc, convertint l’edifici en un refugi per caçadors.

L’ERMITA DE SANT MIQUEL DE MATA
És un edifici gòtic d’una construcció molt senzilla, d’una sola nau, amb una capella lateral que era dedicada a la Mare de Deu de Mata.
Pel juliol de 1936, patí els mateixos estralls que la seva veïna dedicada a St. Martí. Es desmuntà tot el que contenia el seu interior i un cop a fora és apilonat i cremat.

L’ERMITA DE SANT SIMÓ
La petita església és una senzilla construcció on hi és adossada una caseta que serveix d’habitatge a l’ermità. Es troba situada prop de mar a la sortida de Mataró cap a Llavaneres arran de l’antic Camí Ral. Utilitzat com a carretera general fins a la construcció de l’actual N. II.
El seu interior havia servit en innumerables ocasions per emmagatzemar-hi tot tipus d’ornaments i imatges de culte, pintures religioses i mobles de diverses procedència que eren col·locats de qualsevol manera. Les parets de l’entrada principal també estaven plenes d’ex-vots penjats desordenadament, que els mariners i anaven deixant.
Però el més important que tenia emmagatzemat aquella espècie “d’ermita magatzem” era sens dubte unes imatges romàniques amb restes de policromia, que simbolitzaven els dotze apòstols provinents d’unes reformes fetes a Santa Maria i que es dipositaren damunt d’uns prestatges fets expressament, un a cada costat del presbiteri on s’instal·laren sis a cada costat de l’altar major considerat una de les obres més representatives de l’estil barroc a Mataró.
Res no va sobreviure a la ventada revolucionaria del juliol de 1936, l’altar major, les imatges, els quadres i el mobiliari, tot va ser llençat a fora, i un cop tot apilonat a la sorra va servir com a combustible per muntar una gran foguera.
Poc més tard l’edifici es convertiria un altre vegada en magatzem però aquest cop per a estris de pesca de pescadors aficionats, que col·locaren al damunt de la porta principal un cartell amb la inscripció “Societat esportiva de Pescadors de Canya”.





L’Ermita de Sant Simó al 1936.
Convertida en local de la
“Societat Esportiva de Pescadors de Canya”
(Foto: Marià Ribas, M.A.S.M.M.)










LA BASÍLICA DE SANTA MARIA
El dia 20 de juliol de 1936 s’emet per radio una ordre de la Generalitat de Catalunya obligant a lliurar les claus de tots els edificis religiosos a les autoritats competents per tal d’evitar més destruccions. El Dr. Samsó rector de Santa Maria, des del seu refugi fa lliurar les claus del recinte per mediació d’un conegut, però aquest les lliure a un grup armat que custodiava l’entrada de l’Ajuntament per què les facin arribar als responsables municipals.
Malauradament aquell grup no fa arribar les claus als seus destinataris, ans tot el contrari, per la tarda obren les portes de la basílica a tothom, produint-se la primera devastació a l’interior del temple.
Però la destrucció sistemàtica de tot el què conté la basílica començarà el 10 d’agost de 1936 i s’acabarà a començaments d’octubre d’aquest mateix any. Ho portarà a terme una brigada d’uns sis homes pagats per l’Ajuntament.
Apart dels altars, retaules i mobiliari també es destruirà tota la documentació dels arxius que seran venguts per fer pasta de paper. El 14 d’agost reunida la Comissió de Govern de l’Ajuntament s’arribarà a un acord per convertir l’edifici en Museu Comarcal. Es conservaran però totes les peces d’orfebreria i una part important d’ornaments religiosos que es guardaran en els magatzems del Comitè Local del Patrimoni (l’anomenat Comitè de la Creu Roja de l’Art”) creat el 25 de juliol per tal de recuperar tot el que fos possible del patrimoni cultural afectat per aquells actes vandàlics, en espera de la creació del futur Museu Comarcal de Mataró.
El 23 de setembre es desmunten les campanes i es traslladen a Argentona en un solar que serveix de dipòsit, en espera de ser foses i convertir-se en material de guerra. Al campanar, només hi restaran les campanes del rellotge.
El 17 de maig de 1937 l’alcalde accidental Ramon Molist, fa un intent de destruir el retaule major que sense les imatges s’havia conservat intacte. Aquesta acció però toparà amb l’enèrgica oposició del Comitè Local del Patrimoni que alertarà a la Comissió de Monuments de la Generalitat de Catalunya. Fins i tot vindrà a visitar Mataró el Cap del Servei de Monuments. El què no es podrà evitar durant aquest mes, serà la destrucció dels vitralls i de l’orgue vell.
L’interior de l’edifici de Sta. Maria serà convertit en mercat central, oficina de proveïments i també s’instal·laran en els espais vuits de les capelles laterals els despatxos per el lliurament de les targes de racionament, un per cada districte.
Malgrat tots els esforços realitzats pel Comitè Local del Patrimoni, l’alcalde titular Sr. Ramon Molist, que estava obsessionat en fer desaparèixer el retaule major, desatenent completament les reiterades peticions en favor de la seva conservació, pel maig de 1938, dona l’ordre de destruir-lo totalment.
Abans d’aquests fets tant lamentables, a la basílica de Sta. Maria hi havia un total de vint-i-nou altars i un nombre molt important d’imatges sense altar propi. Quasi tot va ser destruït a excepció del conjunt dels Dolors, que es va salvar de la destrucció gràcies a la decidida intervenció de l’esmentat Comitè del Patrimoni i de la Comissió de Monuments de la Generalitat de Catalunya. Per l’abril de 1938 es fan bloquejar les entrades de la capella dels Dolors amb paret de maó, aquests posats plans perquè la paret tingues més gruix. També s’aconsegueix salvar els retaules del Roser, el de St. Nicolau i el relleu central del retaule de Sta. Anna.





Foto de l’interior de la Basílica de Santa Maria.
Agost de 1936.
(foto: Marià Ribas. MASMM)





















Foto de l’interior de la Basílica de Santa Maria,
mostrant el retaule major devastat, sense les imatges.
Octubre de 1936.
(Foto: Marià Ribas. M.A.S.M.M.)





EL CONVENT DE LES BENEDICTINES
Anomenat també Convent de les Benetes, estava situat entre els carrers d’Argüelles, Onofre Arnau, Cisneros i Nou de Caputxines, i estava dedicat a una estricte clausura.
Però la vida tranquil·la d’aquelles monges es va veure sobtadament trasbalsada per les turbes fanatitzades que el saquejaren i l’incendiaren pel juliol de 1936. Posteriorment l’edifici es feu servir de magatzem municipal, acumulant al seu interior gran quantitat de restes procedents d’altres edificis religiosos també destruïts que s’anaven convertint en llenya que es repartia entre els més necessitats com l’Hospital i l’Asil de les Germanetes del Pobres entre d’altres.







Vista des de l’hort del Convent de
les monges Benetes
(Fotografia: Marià Ribas. M.A.S.M.M,)

Cap comentari: